CEIP Miquel Martí i Pol

Continuo treballant, que no és poc, però una altra any estic fent un terç i sobrevivint. Des de el curs passat que no feia cap entrada, però crec que paga la pena reenprende le flux d'entrades. El fer és que del curs passat a aquest una cosa ha canviat i llavors tot ha canviat: el centre. Com heu llegit al títol estic al CEIP Miquel Martí i Pol. El centre a diferència del que estava a l'any passat, el CEIP la Jota, treballa amb projectes. Només portem una setmana i tot està fer, però no tenim ni idea de com anirà. Ahir vaig fer un sopar amb la gent de la Jota, ex-docents i docents, i alguns em van demanar que què tal. La meva resposta va ser aquesta: "Ara no puc dir res". L'unica cosa que puc dir és que allò que molts vàrem estudiar, i fins i tot defensar fent treball teòrics, ha esdevingut una realitat i em provoca incertesa.

Les sessions perdudes. 1a sessió, 6a i un "bonus track"

"No féu resums". Intento no fer resums. Intento estar a tot arreu: a l'aula, a casa, amb la meva dona, amb la meva filla i no arribo a tot arreu. Tot em ve de nou, no sóc un mestre, no he fet pedagogia i el primer que ens diuen, només arribar, és que "els mestres han de saber molt de biologia". Aquesta sessió és com un viatge al paradís, a l'utopia que tots desitgem. Molts companys em diuen que sóc massa negatiu, però el panorama que ens va plantejar en Carles Parellada, a la 1a sessió, no s'assembla gens a allò que veig cada dia. Com em puc preparar per allò que vindrà? Com ens podem preparar? Més que respostes només se m'han plantejat dubtes.

Estic d'acord que de mi depèn tenir un somriure cada dia quan entro a l'aula, que de mi depèn intentar arribar a tot arreu, però ho sento no puc deixar de llegir als diaris, de sentir a la ràdio, que es faran retallades, que volen prejubilar 2000 docents, però no diuen com es cobriran totes les places que quedaran lliures. Millora? Sí, s'haurà d'optimitzar les plantilles.

         Elena Rigau somrient no sé per quina raó.

Decidit, la primera millora, la més gran es troba en mi. He d'implementar metodologies. Al llibre que estic llegint diu que si tot ha anat bé quan els nens i les nenes tenen de 3 a 5 anys "han aconseguit que ser autosuficients, i ja no ens necessiten, podem relaxar-nos (en principi els pares i les mares)". Sí s'han aconseguit moltes coses, si es treballa a casa i al col·legi, però sobretot a casa, no obstant hem de reforçar els hàbits que s'han adquirit. Secundària d'alguna manera és així, però no tan exagerada i em refereixo a la repetició, a les rutines. Aquest aspecte de repetició costa molt més quan els nens i les nenes només em veuen un cop per setmana. Set dies, cent seixanta-vuit hores, deu mil vuitanta minuts, sis-cents cuatre mil vuit-cents segons. Un temps en el que viuen molts moments molt especials.

604800 segons

És per això que he trobat una activitat (el bonus track) que és rutinària, però que es pot adaptar a cada tema: "stand up, run, touch and say..." Treballant amb unes "flashcards" de cada tema, per exemple, els colors (red, yellow i blue) es pengen en diferents punts de l'aula. Els nens i nenes veuen on està penjat cada concepte i per taules els dic un d'ells. En aquest moment han d'identificar què he dit, ubicar-ho i després recordar la paraula. Un cop ho vaig provar amb frases com "What's that?" i va ser tot un fracàs, a mitges, però no va funcionar tant com ho fem amb només mots senzill.

La 6a sessió va ser un compendi de consells, de petites pindoles que ens van posar en alerta, totes seguides i ràpides. Em vaig adonar que ningú quan he arribat, com a substitut, m'ha donat un dossier amb tota l'informació de sobre les dinàmiques i directrius que segueixen al centre en cas d'emergència. I aquesta no és només que el principi d'un seguit de coses que no es fan als diferents centres on he impartit classe. L'interí rep moltes atencions a diferència del substitut, el substitut sí que està en risc de caure en el "burn out", el nivell d'estrés que suporten no es pot comparar amb els dels interins i molt menys amb els docents amb plaça. Fonamentalment l'estabilitat, com als nens i nenes d'infantil, és un factor fonamental per tenir també una estabilitat emocional. Qui dóna suport als substituts? Més preguntes al sac.

El pla és no tenir un pla (la meva proposta de millora).

El pla és no tenir un pla quan entres a una aula. Si només tens un pla estàs perdut o perduda. A infantil, per la meva experiència actual,  necessites un pla A, un pla B, un pla C, un pla D i fins a l'infinit. Això segurament es pot estendre a la resta de nivells, però que es pot anar reduint amb el pas dels anys.  Els imprevistos són imponderables que no estàn al nostre abast i sembla que és la norma. Hem de ser flexibles llavors? Hem de tenir clar què han d'emportar-se quan finalitza la classe? O es pot canviar l'objectiu? Suposo que tot això pot variar. Els culebrots televisius quan comencen tots comencen amb un llibre que l'anomenen "biblia", allà es troben les línies argumentals principals, però només estan marcades. A partir d'aquí les subtrames es van construïnt a poc a poc, d'una manera orgànica. Així és com intento funcionar. És la manera correcte? Potser sí o potser no, però és en aquest punt quan em plantejo el gran dubte. Els dilemes són enormes. Quina ha de ser la meva proposta de millora? Dubto, però tot sembla indicar que el que he de millorar són les meves metodologies de treball. O millor dit he d'adquirir metodologies de treball.

4a i 5a sessions. Metodologies. Camins per mostrar als i les estudiants.

Doncs sí, sembla que arribar als estudiants és la tasca més difícil. I tant que ho és, i més quan els nens i les nenes que t'envolten són de tres, quatre i cinc anys. Per aquelles i aquells que no heu tingut fills (ho sento és així i res es pot canviar) no podeu només que tenir una experiència directe a les aules. Jo com a pare em podia fer una mica, i només una mica, idea del que podia ser. Però res es comparable a treballar amb un grup de 25 a 27 nenes i nens. T'han de conèixer i tú els has de conèixer. Per començar una cosa que m'he adonat és que molts d'ells i d'elles tenen mals hàbits i, a vegades, tenen una manca de rutines. Sembla mentida, però constantment demanen tenir una conformitat, els "grans" els donem seguretat. Potser aquest ha estat un greu problema del curs d'interins, no parlar d'allò que ens interessa a cada cicle. Els especialistes tractem amb diferents nivells i això ens obliga a adaptar-nos a una diversitat més àmplia que la resta de docents. Molts cops he sentit el comentari de "jo si tornés a infantil no sabria com fer-ho". És difícil, però no tant.

En quant a tot allò que hem tractat tampoc es troba relacionat amb l'ensenyament d'una llengua estrangera. Ara començo a tenir petits resultats amb P3, P4 i P5. Tot i que trobo que necessitaria una figura de tutor, d'algú amb prou experiència perquè em pogués fer un seguiment més del dia a dia. I encara més quan vens de secundària.

Hi ha un problema greu, un problema que sí he detectat i és que la meva manca d'inexperiència em fa a vegades prendre decisions molt influït per la meva formació.

El treball en grup és interessant però a mi no em serveix. On són els mètodes pels mestres d'anglès? On? On són els mètodes pels mestres d'anglès d'infantil? El comentari de veure diferents punts de vista no em serveix. He preguntat a tothom i ningú que no fos especialista m'ha pogut respondre amb certa claredat.

Listenings

Listenings són "l'eina", l'eina més útil per començar a escoltar anglès. Ja que ara m'hi trobo dins del món dels especialistes d'anglès, fa un temps que en ronda pel cap una idea i és la mostrar espanyols, catalans, parlant anglès. Crec que és una bona manera d'apropar l'anglès i que puguin sentir com el parlen actors, actrius, esportistes o polítics. Seria d'alguna manera allò que es va parlar en la 3ª Sessió del curs d'interins, on tocar el cor, o el que d'altres van anomenar aprenentatge significatiu, ajudaria a que la classe-grup s'interessin per l'anglès. S'adonarien que l'anglès s'utilitza i fins i tot es pot aprendre sentint cançons d'AC/DC com va fer en Javier Bardem. Després hi ha una entrevista a la Penélope Cruz sobre la pel·lícula "Vicky, Christina, Barcelona".

3ª Sessió. On una malaltia em va obligar a quedar-me a casa. Compartir.

Desgraciadament la grip m'ha obligat a quedar-me a casa. Amb 39º de febre no crec que fos un estat físic prou adient per anar-hi. A més a més, m'he assabentat que en aquesta sessió molta gent també va enganxar una galipàndria per culpa d'una aula sense calefacció. Defectes logístics apart, fins avui no he pogut llegir l'acta de la sessió. Una pena haver-me perdut totes les experiències compartides. Potser no sóc la persona més adequada, però potser s'hauria de plantejar l'administració, el Departament, fer que els i les docents poguessin tenir un espai on poder compartir les preocupacions, els problemes diaris. Aquestes darreres sessions bàsicament han estat un moment per a compartir.

2ª Sessió. On apareixen els conflictes.

Després de no trobar durant una bona estona l'aula, finalment un grup de companys i jo vàrem poder arribar fins la nostra destinació. Un cop instal·lats tots a les cadires, les dues tutores ens van proposar fer una activitat creativa: retallant, enganxant o amb rotuladors, sobre una cartolina havíem de fer el nostre nom. I aquest és el meu resultat.

Tot seguit vam presentar tres persones cadascú recursos o qualsevol cosa interessant per la resta del grup. Jo vaig presentar aquest bloc i l'entrada que havia preparar, recuperant aspectes interessants que vaig rebre de la formació del CAP. Així que d'alguna manera era l'excusa perfecte per tornar a recuperar el fil d'aquest malaurat blog. Després va sortir, ho sento no em vaig apuntar el teu nom, una noia que és logopeda i ens va ensenyar uns interessantíssims exercicis per cuidar la veu. Espero fer-los servir. Tot i que, aquest matí, s'han queixat que és massa d'hora per fer segons quins sorolls. Finalment, ha sortit un noi que també treballa com especialista d'anglès i ha donat els següents recursos:
"Una mà de contes" (que es poden escoltar en anglès) i la plana dedicada a l'anglès de 365. Després d'això vàrem encetar un tema que majoritàriament a tothom preocupava i que es va fer pal·lés en la primera sessió: els conflictes. Cadascú va pensar en conflictes viscuts o no en pròpia carn i que ens semblaven angoixants. Els tres casos van presentar la situació següent: un nen que es provocat per un altre i reacciona d'una manera exagerada; una altra situació és la d'un especialista que s'excedeix i arriba fins i tot a despreciar als estudiants; finalment un altre cas és el de la percepció dels pares i mares que no es dóna prou quantitat de deures i de contigut als fills i filles. Per mi el cas més colpidor és ha estat el del mestre que s'excedia en la seva actitud vers els nens i les nenes. És una qüestió difícil de solucionar i potser el fet d'intermediar, aconseguir que ell mateix s'adoni del seu error i finalment accepti ajuda, ja sigui per part dels companys o d'algun tutor. Tot i això, és complicat pair aquesta situació.