CEIP Miquel Martí i Pol

Continuo treballant, que no és poc, però una altra any estic fent un terç i sobrevivint. Des de el curs passat que no feia cap entrada, però crec que paga la pena reenprende le flux d'entrades. El fer és que del curs passat a aquest una cosa ha canviat i llavors tot ha canviat: el centre. Com heu llegit al títol estic al CEIP Miquel Martí i Pol. El centre a diferència del que estava a l'any passat, el CEIP la Jota, treballa amb projectes. Només portem una setmana i tot està fer, però no tenim ni idea de com anirà. Ahir vaig fer un sopar amb la gent de la Jota, ex-docents i docents, i alguns em van demanar que què tal. La meva resposta va ser aquesta: "Ara no puc dir res". L'unica cosa que puc dir és que allò que molts vàrem estudiar, i fins i tot defensar fent treball teòrics, ha esdevingut una realitat i em provoca incertesa.

Les sessions perdudes. 1a sessió, 6a i un "bonus track"

"No féu resums". Intento no fer resums. Intento estar a tot arreu: a l'aula, a casa, amb la meva dona, amb la meva filla i no arribo a tot arreu. Tot em ve de nou, no sóc un mestre, no he fet pedagogia i el primer que ens diuen, només arribar, és que "els mestres han de saber molt de biologia". Aquesta sessió és com un viatge al paradís, a l'utopia que tots desitgem. Molts companys em diuen que sóc massa negatiu, però el panorama que ens va plantejar en Carles Parellada, a la 1a sessió, no s'assembla gens a allò que veig cada dia. Com em puc preparar per allò que vindrà? Com ens podem preparar? Més que respostes només se m'han plantejat dubtes.

Estic d'acord que de mi depèn tenir un somriure cada dia quan entro a l'aula, que de mi depèn intentar arribar a tot arreu, però ho sento no puc deixar de llegir als diaris, de sentir a la ràdio, que es faran retallades, que volen prejubilar 2000 docents, però no diuen com es cobriran totes les places que quedaran lliures. Millora? Sí, s'haurà d'optimitzar les plantilles.

         Elena Rigau somrient no sé per quina raó.

Decidit, la primera millora, la més gran es troba en mi. He d'implementar metodologies. Al llibre que estic llegint diu que si tot ha anat bé quan els nens i les nenes tenen de 3 a 5 anys "han aconseguit que ser autosuficients, i ja no ens necessiten, podem relaxar-nos (en principi els pares i les mares)". Sí s'han aconseguit moltes coses, si es treballa a casa i al col·legi, però sobretot a casa, no obstant hem de reforçar els hàbits que s'han adquirit. Secundària d'alguna manera és així, però no tan exagerada i em refereixo a la repetició, a les rutines. Aquest aspecte de repetició costa molt més quan els nens i les nenes només em veuen un cop per setmana. Set dies, cent seixanta-vuit hores, deu mil vuitanta minuts, sis-cents cuatre mil vuit-cents segons. Un temps en el que viuen molts moments molt especials.

604800 segons

És per això que he trobat una activitat (el bonus track) que és rutinària, però que es pot adaptar a cada tema: "stand up, run, touch and say..." Treballant amb unes "flashcards" de cada tema, per exemple, els colors (red, yellow i blue) es pengen en diferents punts de l'aula. Els nens i nenes veuen on està penjat cada concepte i per taules els dic un d'ells. En aquest moment han d'identificar què he dit, ubicar-ho i després recordar la paraula. Un cop ho vaig provar amb frases com "What's that?" i va ser tot un fracàs, a mitges, però no va funcionar tant com ho fem amb només mots senzill.

La 6a sessió va ser un compendi de consells, de petites pindoles que ens van posar en alerta, totes seguides i ràpides. Em vaig adonar que ningú quan he arribat, com a substitut, m'ha donat un dossier amb tota l'informació de sobre les dinàmiques i directrius que segueixen al centre en cas d'emergència. I aquesta no és només que el principi d'un seguit de coses que no es fan als diferents centres on he impartit classe. L'interí rep moltes atencions a diferència del substitut, el substitut sí que està en risc de caure en el "burn out", el nivell d'estrés que suporten no es pot comparar amb els dels interins i molt menys amb els docents amb plaça. Fonamentalment l'estabilitat, com als nens i nenes d'infantil, és un factor fonamental per tenir també una estabilitat emocional. Qui dóna suport als substituts? Més preguntes al sac.

El pla és no tenir un pla (la meva proposta de millora).

El pla és no tenir un pla quan entres a una aula. Si només tens un pla estàs perdut o perduda. A infantil, per la meva experiència actual,  necessites un pla A, un pla B, un pla C, un pla D i fins a l'infinit. Això segurament es pot estendre a la resta de nivells, però que es pot anar reduint amb el pas dels anys.  Els imprevistos són imponderables que no estàn al nostre abast i sembla que és la norma. Hem de ser flexibles llavors? Hem de tenir clar què han d'emportar-se quan finalitza la classe? O es pot canviar l'objectiu? Suposo que tot això pot variar. Els culebrots televisius quan comencen tots comencen amb un llibre que l'anomenen "biblia", allà es troben les línies argumentals principals, però només estan marcades. A partir d'aquí les subtrames es van construïnt a poc a poc, d'una manera orgànica. Així és com intento funcionar. És la manera correcte? Potser sí o potser no, però és en aquest punt quan em plantejo el gran dubte. Els dilemes són enormes. Quina ha de ser la meva proposta de millora? Dubto, però tot sembla indicar que el que he de millorar són les meves metodologies de treball. O millor dit he d'adquirir metodologies de treball.

Primera substitució!!!

Bé, després d'apuntar-me a la borsa, d'esperar uns mesos i de sobreviure, m'han cridat per fer una substitució a primària. Sort que vaig vaig canviar les opcions i em vaig apuntar a tot, i quan dic tot és tot el que jo tinc al meu abast. Ha estat una experiència increïble. He tingut nens de 8 a 10 anys. Totes i tots eren molt moguts. I com érem nosaltres a la seva edat? Molt semblats potser. Tot i que ara la immigració és diferent. Abans podíem conviure amb nens i nenes de mares i pares originaris d'altres autonomies. Ara els seus orígens són més llunyans i amb llengua materna, tradicions i cultura diferents. No he trobat que això fos un problema el cap i a la fi eren nenes i nens, un grup que havia de treballar conjuntament. Potser la meva tasca no podia arribar a ser comparable a la del seus tutors, però el meu compromís amb ells sí i això és el que he volgut que totes i tots s'adonessin. Sí he de dir que s'hauria de desenvolupar un protocol pels substituts. Perquè s'aconseguís reduir l'efecte de xoc un cop arribem a les aules.

Tots els tutors haurien de fer llistes amb fotografia i nom de les nenes i nens que van a cada classe. L'efecte que s'aconsegueix a l'hora d'anomenar a algú pel seu nom és increïble i és molt més gran quan algú acaba d'arribar.

Comunicar-se amb el futur o la futura substitut/a via correu electrònic (que ja ens trobem a l'era d'internet!). En el meu cas vaig posar-me en contacte (via telefònica) amb la Cap d'Estudis. Ella mateixa em podria haver enviat un mail, un cop em vaig posar en contacte amb ella, amb totes les tasques previstes. De fet ja estava fet això però es trobava escrit en un full al centre, dins de la carpeta de la persona que havia de substituir.

I comunicar els horaris per poder plantejar la vida personal.

 He de dir que això no s'acompleix ni els mínims. Així que és un aspecte que crec que hauríem de tenir en compte.